Contextualización de Platón (427-347 a. C)

 

Vida

Aristocles, nombre originario de Platón, apodo que significaba el anchas espaldas, nació en Atenas en el seno de una familia aristocrática, descendiente de los primeros reyes de Atenas y del legislador Solón. Fue discípulo de Sócrates y maestro de Aristóteles; persiguió como  Sócrates la obtención de la verdad mediante preguntas y respuestas. Fue testigo de su muerte durante el régimen democrático ateniense en el año 399. Con la intención de conjugar la filosofía y la posibilidad de aplicar reformas políticas, abandonó entonces Atenas y viajó a Megara y Siracusa en Sicilia.

A su vuelta de múltiples viajes, en el 387 a. C. Fundó en Atenas la Academia. Pasó sus últimos años impartiendo clases en la Academia y escribiendo. Falleció en  Atenas a una edad próxima a los 80 años en el 348 0 347 a C.

Proyecto filosófico y Obras

El proyecto filosófico de platón no puede entenderse sin la importancia que concede a la educación y la política; frente a los sofistas que capacitaban para el uso y abuso del lenguaje compartido, Platón busca en ese lenguaje el camino para conocer lo esencial y aproximarse a la verdad haciendo frente al relativismo o escepticismo sofista. La formación del ciudadano ha de orientarse a buscar la verdad y preparar el alma para conseguir que la armonía que preside el cosmos presida también la organización de la vida individual y social.

La injusticia del orden oligárquico (gobierno de los ricos) y los errores de la democracia, conducen a Platón a orientar su pensamiento en el sentido de encontrar un fundamento sólido para poder instaurar un orden justo; según él sólo acabarán los males políticos cuando llegue “la raza de los puros y auténticos filósofos al poder” o hasta que los jefes de las ciudades no se pongan a filosofar (buscar la verdad y el conocimiento), por ello es preciso educar al ciudadano. Es la utopía del Filósofo- Rey ( político sabio).

En la obra Platónica podemos encontrar varias influencias:

·         Socrática : Tanto por el método utilizado el Diálogo , la técnica pregunta-respuesta como procedimiento de búsqueda de la verdad,; como por sus contenidos, la sabiduría mediante el desarrollo de la virtud, el conocimiento de una verdad universal .

·         Pitagórica :Platón funda en el año 387 la Academia. La Academia está pensada según el modelo de las sedes pitagóricas de las cuales es heredera.. Los estudios de la Academia tendrían que ver con el conjunto de disciplinas necesarias para la formación de los filósofos gobernantes, tal como se presentan en el libro VII de la República: la aritmética , la geometría , astronomía , música , y dialéctica . Uno de los principales campos de investigación lo constituyó la dialéctica, concebida como el arte de pensar ligado al lenguaje, como una gramática de las ideas, elaboración técnica de los conceptos y de sus relaciones. La dialéctica es la forma suprema de la actividad pedagógica (discusión, discurso, argumentación). El otro campo de investigación lo constituyó la construcción matemática-astronómica del cosmos. La Academia se convirtió en la sede de la matemática griega. En su frontispicio figuraba la siguiente inscripción: «Nadie entre aquí sin saber geometría».

·         Síntesis de Heráclito y Parménides en la concepción de la realidad: En su Teoría de las Ideas Platón intenta sintetizar dos dimensiones sobre la realidad , una en continuo cambio  (Heráclito) Mundo Sensible, y otra universal y permanente, objeto de conocimiento científico (Parménides) Mundo Inteligible o Mundo de las Ideas.

 

El planteamiento filosófico de Platón inicia una línea  Dualista en la Hª del pensamiento que será recogida por otros autores posteriores como San Agustín y Descartes; Ha sido uno de los autores que más ha influido en el pensamiento occidental.

 

Los escritos de Platón

En lo que respecta a su obra podemos destacar que adopta la forma de diálogo y que se conserva en su totalidad.

Al enfrentarnos con el estudio de la mayoría de los pensadores antiguos (especialmente presocráticos, sofistas, epicúreos y estoicos) nos encontramos con el problema que plantea la ausencia total de fuentes, limitándonos a un puñado de fragmentos y testimonios procedentes de autores posteriores. En el caso de Platón y de Aristóteles ya no se trata de escasez de textos, sino de superabundancia. Por ello la obra de Platón plantea dos tipos de problemas: a) La autenticidad y atribución de sus obras: es necesario separar de las obras que las tradiciones le atribuyen, las obras dudosas y apócrifas. b) El orden cronológico de las obras.

 Los diálogos de Platón no están fechados y los críticos no han logrado ponerse de acuerdo para establecer una cronología rigurosa.

Los criterios utilizados frecuentemente para establecer la cronología son los siguientes: a) referencias de las obras a sucesos históricos conocidos, b) referencias de unas a otras, c) relación de dependencia respecto a otras obras de la época cuya fecha nos es conocida, d) el contenido doctrinal, e) el método estilométrico que toma el estilo y el vocabulario de las Leyes (última obra que Platón dejó sin publicar según noticia de Diógenes Laercio) como patrones, y se va examinando la afinidad de los otros diálogos con ellos.

 La aplicación de todos estos criterios nos permite agrupar los diálogos en diferentes épocas, sin pronunciación expresa del orden cronológico dentro de cada época.

a) Obras socráticas o de juventud (393-389): Eutifrón, Apología de Sócrates, Critón, Ión, Cármides, Laques, Lisis, Protágoras. Platón reproduce en estas obras las ideas de su maestro Sócrates, sin referencia alguna a la teoría de las ideas.El tema es fundamentalmente ético (la virtud).

b) Diálogos de transición (388-385): Hipias Menor, Hipias Mayor, Gorgias, Menéxeno, Eutidemo, Menón, Cratilo. Junto a los temas socráticos aparecen los primeros esbozos de la teoría de las ideas. Análisis del lenguaje y temas órficos de influencia pitagórica (preexistencia del alma e inmortalidad).

c) Diálogos de madurez o dogmáticos (385-371): Banquete, Fedón República, Fedro. Se consolida la teoría de las ideas como base de la epistemología platónica, de la ética y de la política. Organización del Estado y teoría del amor. Aparecen también los grandes mitos platónicos.

d) Diálogos críticos o de vejez (370-347): Parménides, Teeteto, Sofista, Político, Timeo, Critias, Filebo, Leyes, Epínomis. Adoptan a veces un tono autocrítico frente a sus antiguas concepciones. El aspecto ontológico de la teoría de las ideas pierde importancia frente a su aspecto lógico. Sócrates deja de ser el personaje principal.

 

 

 

Vocabulario filosófico

Diálogos

 

Academia

 

Mundo Inteligible y Mundo Sensible

 

Teoría de las Ideas


Universales

 

Mito o alegoría de la caverna

 

Dualismo epistemológico y ontológico

 

Analogía de la línea

 

Ciencia (o epistéme)

 

Opinión


Teoría de la reminiscencia

 

Grados de conocimiento


Ideas, Idea del Bien
 
 Participación


Pensamiento discursivo


Dialéctica   

 

Dualismo antropológico  

Alma, alma racional, irascible y concupiscible

Mito del carro alado

Virtud

Purificación
 
Política (formas políticas)

Comunismo platónico
 
Rey-Filósofo
 
 

 

 

 

Contextualització de Plató (427-347 a C)

Vida
Aristocles, nom originari de Plató, nom que significava l'amples esquenes, va nàixer a Atenes a una família aristocràtica, descendent dels primers reis d'Atenes i del legislador Solón. Va ser deixeble de Sòcrates i mestre d'Aristòtil; va perseguir com a  Sòcrates l'obtenció de la veritat per mitjà de preguntes i respostes. Va ser testimoni de la seua mort durant el règim democràtic atenés l'any 399. Amb la intenció de conjugar la filosofia i la possibilitat d'aplicar reformes polítiques, va abandonar llavors Atenes i va viatjar a Mègara i Siracusa a Sicília.
A la seua volta de múltiples viatges, en el 387 a. C. Va fundar a Atenes l'Acadèmia. Va passar els seus últims anys impartint classes en l'Acadèmia i escrivint. Va morir a  Atenes a una edat pròxima als 80 anys en el 348 0 347 a C.


Projecte filosòfic i Obres
El projecte filosòfic de plató no pot entendre's sense la importància que concedix a l'educació i la política; enfront dels sofistes que capacitaven per a l'ús i abús del llenguatge compartit, Plató busca en eixe llenguatge el camí per a conéixer allò essencial i aproximar-se a la veritat fent front al relativisme o escepticisme sofista. La formació del ciutadà ha d'orientar-se a buscar la veritat i preparar l'ànima per a aconseguir que l'harmonia que presidix el cosmos presidisca també l'organització de la vida individual i social.
La injustícia de l'orde oligàrquic (govern dels rics) i els errors de la democràcia, conduïxen a Plató a orientar el seu pensament en el sentit de trobar un fonament sòlid per a poder instaurar un orde just; segons ell només acabaran els mals polítics quan arribe “la raça dels purs i autèntics filòsofs al poder” o fins que els caps de les ciutats no es posen a filosofar (buscar la veritat i el coneixement), per això és necessari educar el ciutadà. És la utopia del Filòsof- Rei ( polític savi).
En l'obra Platònica podem trobar diverses influències:
·    Socràtica : Tant pel mètode utilitzat el Diàleg , la tècnica pregunta-resposta com a procediment de recerca de la veritat,; com pels seus continguts, la saviesa per mitjà del desenrotllament de la virtut, el coneixement d'una veritat universal .
·    Pitagòrica :Plató funda l'any 387 l'Acadèmia. L'Acadèmia està pensada segons el model de les seus pitagòriques de les quals és hereva.. Els estudis de l'Acadèmia tindrien a vore amb el conjunt de disciplines necessàries per a la formació dels filòsofs governants, tal com es presenten en el llibre VII de la República: l'aritmètica , la geometria , astronomia , música , i dialèctica . Un dels principals camps d'investigació ho va constituir la dialèctica, concebuda com l'art de pensar lligat al llenguatge, com una gramàtica de les idees, elaboració tècnica dels conceptes i de les seues relacions. La dialèctica és la forma suprema de l'activitat pedagògica (discussió, discurs, argumentació). L'altre camp d'investigació ho va constituir la construcció matemàtica-astronòmica del cosmos. L'Acadèmia es va convertir en la seu de la matemàtica grega. En el seu frontispici figurava la inscripció següent: «Ningú entre ací sense saber geometria».
·    Síntesi d'Heràclit i Parménides en la concepció de la realitat: En la seua Teoria de les Idees Plató intenta sintetitzar dos dimensions sobre la realitat , una en continu canvi  (Heràclit) Món Sensible, i una altra universal i permanent, objecte de coneixement científic (Parménides) Món Intel·ligible o Món de les Idees.

El plantejament filosòfic de Plató inicia una línia de Dualista en la Hª del pensament que serà arreplegada per altres autors posteriors com a Sant Agustí i Descartes; Ha sigut un dels autors que més ha influït en el pensament occidental.

 

Els escrits de Plató
Pel que fa a la seua obra podem destacar que adopta la forma de diàleg i que es conserva en la seua totalitat.
A l'enfrontar-nos amb l'estudi de la majoria dels pensadors antics (especialment presocràtics, sofistes, epicuris i estoics) ens trobem amb el problema que planteja l'absència total de fonts, limitant-nos a un grapat de fragments i testimonis procedents d'autors posteriors. En el cas de Plató i d'Aristòtil ja no es tracta d'escassetat de textos, sinó de superabundància. Per això l'obra de Plató planteja dos tipus de problemes: a) L'autenticitat i atribució de les seues obres: és necessari separar de les obres que les tradicions li atribuïxen, les obres dubtoses i apòcrifes. b) L'orde cronològic de les obres.
 Els diàlegs de Plató no estan datats i els crítics no han aconseguit posar-se d'acord per a establir una cronologia rigorosa.
Els criteris utilitzats freqüentment per a establir la cronologia són els següents: a) referències de les obres a successos històrics coneguts, b) referències d'unes a altres, c) relació de dependència respecte a altres obres de l'època la data dels quals ens és coneguda, d) el contingut doctrinal, e) el mètode estilométrico que pren l'estil i el vocabulari de les Lleis (última obra que Plató va deixar sense publicar segons notícia de Diògenes Laercio) com a patrons, i es va examinand l'afinitat dels altres diàlegs amb ells.
 L'aplicació de tots estos criteris ens permet agrupar els diàlegs en diferents èpoques, sense pronunciació expressa de l'orde cronològic dins de cada època.
a) Obres socràtiques o de joventut (393-389): Eutifrón, Apologia de Sòcrates, Critón, Ió, Cármides, Laques, Lisis, Protágoras. Plató reproduïx en estes obres les idees del seu mestre Sòcrates, sense cap referència a la teoria de les idees.El tema és fonamentalment ètic (la virtut).
b) Diàlegs de transició (388-385): Hipias Menor, Hipias Major, Gorgias, Menéxeno, Eutidemo, Menón, Cratilo. Al costat dels temes socràtics apareixen els primers esbossos de la teoria de les idees. Anàlisi del llenguatge i temes órficos d'influència pitagòrica (preexistència de l'ànima i immortalitat).
c) Diàlegs de maduresa o dogmàtics (385-371): Banquet, Fedón República, Fedro. Es consolida la teoria de les idees com a base de l'epistemologia platònica, de l'ètica i de la política. Organització de l'Estat i teoria de l'amor. Apareixen també els grans mites platònics.
d) Diàlegs crítics o de vellesa (370-347): Parménides, Teeteto, Sofista, Polític, Timeo, Critias, Filebo, Lleis, Epínomis. Adopten a vegades un to autocrític enfront de les seues antigues concepcions. L'aspecte ontológico de la teoria de les idees perd importància enfront del seu aspecte lògic. Sòcrates deixa de ser el personatge principal.

Vocabulari filosòfic
Diàlegs

Acadèmia

Món Intel·ligible i Món Sensible

Teoria de les Idees

Universals

Mite o al·legoria de la caverna

Dualisme epistemològic i ontológico

Analogia de la línia

Ciència (o epistéme)

Opinió

Teoria de la reminiscència

Graus de coneixement

Idees, Idea del Bé
 
 Participació

Pensament discursiu

Dialèctica   

Dualisme antropològic  

Ànima, ànima racional, irascible i concupiscible

Mite del carro alat

Virtut

Purificación
 
Política (formes polítiques)

Comunisme platònic
 
Rey-Filósofo