APUNTS DE Friedrich Wilhelm Nietzsche

La filosofia de Nietzsche suposarà un enfrontament radical amb bona part de la tradició filosòfica occidental, oposant-se al seu dogmatisme, l'arrel del qual situa en Sòcrates, Plató i la filosofia cristiana. La distinció i oposició, realitzada en les seues primeres obres, entre l'apol·lini i allò dionisíac, li portarà a desenrotllar una original interpretació de la història de la filosofia, segons la qual el pensament es vorà sotmés a un allunyament de la vida, a partir de la reflexió socràtica, que li portarà a oposar-se a ella, negant-la per mitjà de la invenció d'una realitat transcendent dotada de característiques d'estabilitat i immutabilitat, just les contràries de què posseïx l'única realitat que coneixem, contradictòria i canviant.
Els intèrprets del pensament de Nietzsche solen distingir de mode convencional dos tipus d'actituds intel·lectuals en ell:
A – Una actitud crítica ,  de negació i rebuig destinada a analitzar i dinamitar el conjunt d'idees  que constituïxen la tradició filosòfica i cultural occidental.
 B– Una actitud constructiva, d'afirmació en què Nietzsche es dedica a proposar la seua alternativa filosòfica al pensament occidental.

                                                             A- Actitud crítica
Esta crítica constituïx la part de la filosofia en què Nietzsche diu “no” i que abraça la 2n i la 4t'etapa i podem destacar unes constants:
-Un mateix mètode: L'anàlisi psicològica consistent a denunciar els instints que animen les diverses manifestacions culturals. Intenta dilucidar les condicione i circumstàncies en què els valors morals van sorgir i es van desenvolupar, és una labor de “genealogia dels  valors”.
-Un mateix diagnòstic: Tota la cultura occidental procedix d'un instint únic, decadent i malaltís “el temor a la vida”, la voluntat de res. La cultura occidental està sumida en el Nihilisme, en la seua pròpia autodestrucció.
-Un mateix enemic: El cristianisme és el culpable propagador d'este instint, que afecta a tota la cultura occidental (art, ciència, religió, filosofia, moral).
Este període de crítica se manifesta en dos àmbits : El cultural i el filosòfic.
1- Àmbit Cultural: El Nihilisme i la Mort de Déu
Nihilisme (del llatí Nihil = res) és el terme utilitzat per Nietzsche per a referir-se a la situació espiritual d'occident present i per vindre, caracteritzada per l'absència de projectes, d'una orientació, d'uns valors. Nihilistes són els hòmens que han perdut els valors del passat i que romanen en un buit espiritual del que no tenen forces per a eixir. E Nihilisme és la conseqüència de l'afonament del pensament tradicional del platonisme-cristianisme que són segons Nietzsche la base de la civilització occidental i de la seua malaltia. És un moment negatiu de dubte i incertesa radical i al mateix temps de debilitat espiritual  però té quelcom de positiu: oferix la possibilitat de desprendre's d'una tradició cultural malaltissa i reflexionar sobre les causes que han generat la crisi.
La cèlebre i contundent frase “Déu hi ha mort” ha d'entendre's en este sentit : la idea rectora de la història d'occident (Déu) ha perdut la seua vigència. Els ideals i la moral associada a ell han perdut el seu significat.
Per què veu Nietzsche en la idea de Déu la font de la malaltia i debilitat d'occident?.
El problema es remunta a Plató; Plató seguint la labor intel·lectual del seu mestre Sòcrates, va ser el creador  de la més negativa de les concepcions filosòfiques: la que hi ha un món distint al present i que, a més, és superior, més perfecte, més noble i per tant, ha de ser l'objectiu de les nostres aspiracions. Plató al proposar el Món de les idees va desvalorar el món immediat.
Posteriorment el cristianisme va reprendre la idea platònica d'un món suprasensible, supranatural, i va traçar amb contorns més precisos la noció de Déu (com a suprem creador i rector de totes les coses) associant a ell un sistema moral que insta els hòmens a desentendre's del món natural i a centrar-se a aconseguir una vida superior posterior a la biològica.
Què s'amaga després de la ficció del món supranatural i després de la figura del Déu cristià?
La resposta és que l'instint, l'esperit de decadència, el temor a la vida, i al món. L'acceptació d'un món “aparent” enfront d'un món “verdader”, ha contaminat des de l'antiguitat a l'home. La “Mort de Déu” suposa una presa de consciència que els ideals del passat han entrat en decadència i que cal acceptar la seua desintegració; és el punt de partida per a la construcció d'un món nou. L'afirmació “Déu existix” és una ficció de què cal oblidar-se, de la que cal  alliberar-se.

 

2- Àmbit  Filosòfic: la crítica de la metafísica i la moral
Esta crítica a la societat i a la cultura se completa amb la crítica a la filosofia tradicional d'occident que se centra en la :
-       Crítica a l'ontología
-       Crítica a l'epistemologia
-       Crítica a la moral

a) La crítica de l'ontología
Nietzsche s'oposa al dualisme ontológico, fidel reflex del dualisme platònic:
- este món, sensible i imperfecte
- l'altre món, suprasensible i perfecte, fonament d'aquell.
Segons tal concepció, la realitat queda escindida en dos àmbits: una realitat suprasensible, estàtica i imperible, enfront d'una realitat canviant, sensible, perible... que és el producte residual, "despreciable" de l'anterior . Enfront d'este esquema ontológico reaccionarà Nietzsche esgrimint tres objecciones.
                 1.- La infravaloració de la realitat sensible es deu a la seua mutabilitat, mentre que la raó humana opera amb categories immutables (conceptes); però el fet que la raó funcione amb tals categories no demostra la "imperfecció" ni la "dependència" del món sensible, sinó només la inadequació de la raó per a conéixer-ho... I si la raó no fora la facultat adequada per a conéixer el món?És possible accedir de forma no racional al coneixement del món? És la raó nostra única possibilitat cognoscitiva?
                 2.- El món suprasensible no és més que una il·lusió, una ficció, una fantasia   construïda com a negació del món sensible, única realitat per a nosaltres.
                 3.- Recórrer a un món suprasensible ho interpreta, perquè, com una reacció antivital, com una negació de la vida, (vida que està marcada pel patiment tant com per l'alegria), com una venjança contra la naturalesa, pròpia d'esperits roïns que odien la vida, un producte del ressentiment contra la vida. Incapaços d'acceptar un destí tràgic, els hòmens es rebel·len contra eixa vida que els acosta al patiment i la neguen, convertint-la en un mer residu d'una altra realitat, perfecta esta, on ofeguen el seu ressentiment.

b) La crítica de la moral.
Nietzsche acusa a la moral platònic- cristiana d'antinatural per anar en contra dels instints vitals. El seu centre de gravetat no està en este món, sinó en el més enllà, en la realitat en si, o en el món sobrenatural del cristianisme. És criticable tot sistema de normes morals que ofegue els instints vitals, d'amor a la vida, impedint la plena realització personal i lliure.
 La moral que Nietzsche critica és la que va associada al cristianisme; es tracta d'una moral transcendent que no gira entorn de l'home, sinó entorn de Déu i que imposa a l'home un rebuig de la seua naturalesa, una lluita constant contra els seus impulsos vitals, per la qual cosa significa un rebuig general de la vida, de la verdadera realitat de l'home, en favor d'una il·lusió generada pel ressentiment contra la vida. Tal moral és símptoma i expressió de la decadència de la cultura occidental. La moral del cristianisme és una “moral de dèbils i esclaus” l'instint fonamental de la qual és el ressentiment enfront del fort, l'enveja secreta  i no reconeguda del que és incapaç de disfrutar de la vida enfront dels que malgasten energia, és el corcó del malalt enfront del sa.

La història d'occident pot entendre's com la història del triomf del ressentiment i de la moral d'esclaus imposada pel cristianisme.
Davant d'este predomini de la moral judeocristiana, Nietzsche proposa una inversió dels valors, és a dir donar-li un gir a la situació actual: recuperar els valors aristocràtics de fortalesa de caràcter, amor a la vida, desenfrenament dels instints,  autoafirmació,  malbaratament instintiu.


c) La crítica a l'epistemologia (el coneixement).
 Pel que fa a l'explicació del coneixement, la metafísica de tradició platonicocristiana fa correspondre a una realitat immutable un coneixement i una veritat igualment immutables: el  concepte. Però el concepte, diu Nietzsche, no servix per a conéixer la realitat tal com és. El concepte té un valor representatiu, però sent allò real un esdevindre, un canvi, no pot deixar-se representar per quelcom com el concepte, la naturalesa del qual consistix a representar l'essència, és a dir, allò que és immutable, que no esdevé, que no canvia, la qual cosa roman idèntic a si mateix, alié al temps. El concepte no és més que un mode impropi de referir-se a la realitat, un mode general i abstracte de captar la realitat i per això, d'allunyar-nos del singular i concret, d'allunyar-nos de la realitat. Lluny d'oferir-nos el coneixement de la realitat, el concepte nos l'oculta.El mòbil és substituït per allò immòbil.
 La filosofia tradicional ha oblidat el caràcter metafòric del concepte i hi ha pretés trobar en ell  la "essència", una suposada realitat suprasensible de les coses.
Nietzsche dirigirà també la seua atenció al paper que ha jugat el llenguatge en la reflexió filosòfica. Donada l'íntima relació existent entre el pensament i el llenguatge que ho expressa, a mesura que el valor dels conceptes és falsificat per la metafísica tradicional, queda també falsificat el valor de les paraules i el sentit en què s'usen. D'esta manera el llenguatge contribuïx decisiva i subtilment a refermar eixe engany metafísic sobre la realitat. Recuperar el sentit d'allò real exigix, per tant, recuperar simultàniament el sentit, el valor de la paraula. D'ací l'estil aforístic de la seua obra.

 

 

 


                                        B- Actitud constructiva: La nova  Filosofia

 

Després de la crítica a la cultura  occidental i als seus fonaments, nietzsche oferix unes indicacions de com ha de ser  el “nou filòsof”, la “nova filosofia” i una “nova interpretació del món”

-       Nova ontología  entorn de la noció de “voluntat de poder” i  “etern retorn”
-       Nova epistemologia entorn de la càrrega metafòrica del llenguatge
-       Nova antropologia entorn de la noció de “superhome”
-       Nova moral amb el concepte de “moral de senyors”

1-   Metafísica o ontología.
                               La realitat no és més que l'expressió de la voluntat de poder: ser és voler (...ser). La realitat no és quelcom estàtic, permanent, immutable; ni la conseqüència de quelcom estàtic, permanent, immutable. Sent el fruit de la voluntat ha de ser multiforme i canviant, com aquella. La realitat és esdevindre, canvi, i no està sotmesa a una altra determinació que a la del seu propi voler. I el voler de la voluntat, igual que el de tot allò real, és un voler lliure, que rebutja tota determinació aliena al seu propi esdevindre. La voluntat, el voler, no se sotmet a allò que s'ha volgut, sinó que se sobreposa a tots els seus possibles objectes. No vol "açò" o "allò altre", sinó només el seu propi voler. Es tracta d'una voluntat lliure i absoluta a la que Nietzsche denomina "voluntat de poder": és una voluntat vital, expansiva, dominant... una voluntat que s'engendra a si mateixa i que estén a créixer fins a l'omnipotència.
En la seua obra “Així parlava Zaratustra” diu:
“I este misteri m'ha confiat la vida mateixa. Mira, va dir, jo sóc el que ha de superar-se    sempre a si mateix”
Nietzsche inspirant-se en Schopenhauer establix la següent contraposició entre els dos déus:

Dioniso (Desenfrenament) : nit-foscor,   voluntat irracional, cosa-en-sí, embriaguesa, dolor còsmic
Apol·lo (Mesura)          : dia-lluminositat,   raó,   fenomen-aparença,  somni,  alegria solar. 

Allò dionisíac representa la “voluntat de poder” com “voluntat creadora de valors” i Zaratustra és Dioniso que encarna el seu esperit.

                                 El món és un conjunt de forces en lluita, una lluita que desenvolupa en el temps, però des de quan i fins a quan es desenvoluparà esta agonia?. La  tradició filosòfica va proposar un temps lineal. El temps pot concebre-se linealment si  hi ha algun objectiu global a què estenguen els objectius de la realitat, i eixe objectiu només és possible si hi ha un Déu que es concep com intel·ligent i ordinador. Però Déu no existix i tampoc hi ha una eternitat fora del temps. Per això només hi ha el temps com posibilitador del joc de forces etern. El temps és infinit, constant, i les combinacions possibles de les forces que constituïxen la realitat són limitades en nombre; per això la  combinació de forces haurà de repetir-se eternament: La voluntat de poder és un joc constant de forces que es repetix constantment . És una concepció cíclica o circular del temps en què se sap que cada instant de dolor i patiment es repetirà constantment i encara així, dir sí a la vida, a la pròpia existència, amb força, acceptar-la i desitjar tornar a viure-la .
Només una classe d'individus està capacitat per a dir sí a la vida: el Superhome
 
2- Epistemologia.
 A la nova concepció de la realitat correspon una nova concepció de la veritat. La veritat no residix en el juí. Tots els juís són falsos, en la mesura que consistixen en una "congelació" d'un determinat aspecte de la realitat per mitjà de l'ús de conceptes. Sent la realitat canviant no podria deixar-se tancar per conceptes, que són estàtics, immutables.
Els conceptes no ens servixen per a captar allò real, ni els juís per a expressar la veritat d'allò real.
La veritat ha de ser un resultat de la intuïció d'allò real, de la captació directa de la realitat.
En la mesura en què l'expressió de la veritat es realitza per mitjà del llenguatge este es convertix en quelcom fonamental a l'hora de parlar de la veritat.
 Nietzsche vorà en el llenguatge una supeditació als conceptes que fan d'ell un instrument poc útil per a reflectir la veritat dels real, per la qual cosa la construcció d'un nou llenguatge serà una de les seues tasques prioritàries, buscant en la metàfora, en l'al·lusió, en la ironia, elements útils per a forçar el nou sentit de les paraules.
Enfront del llenguatge de la raó, del concepte, proposarà el llenguatge de la imaginació, basat en la metàfora. Mentre que el llenguatge conceptual pretén ser un fidel reflex de la realitat (quedant petrificada en ell) el llenguatge metafòric respecta la pluriformidad i el moviment de la realitat. El llenguatge conceptual és el de la lògica dogmàtica. El metafòric és el llenguatge de l'art, de la vida, de l'equivocidad, de l'ambivalència, de la bellesa i, en definitiva, expressió de la llibertat de la voluntat.

3- Antropologia.

Tot això comporta un nou mode d'entendre l'home, una nova antropologia.
L'home actual ha de ser substituït pel "superhome", un home que faça de l'afirmació de nous valors l'eix de la seua vida. L'única cosa valuós que hi ha en l'home actual és el seu caràcter de "pont" cap al superhome.El superhome és un projecte, una meta.

                     
El tema del superhome guarda una relació estricta amb el de la mort de Déu: el superhome apareix quan Déu és definitivament expulsat de l'espai que fins llavors havia usurpat, cobrint el superhome el buit deixat per Déu. L'home crea al superhome al matar Déu.
  

Mentre que l'home actual és un ser domesticat, el superhome és un ser lliure, superior, autònom; un ser que posseïx els seus propis instints, els comprén i els desenvolupa en la voluntat de poder. Per a aconseguir este estadi l'home actual ha de recórrer un camí llarg i no exempt de dificultats: ha d'experimentar una tripla metamorfosi del seu esperit:
- de camell (animal submís)
- ha de convertir-se en lleó (símbol de la negació de tots els valors)
- i de lleó en xiquet (símbol del superhome que, superant la submissió del camell i l'autosuficiència del lleó conquista l'autèntica llibertat.)

4- Moral.
 Este home nou només serà possible amb una nova moral que sorgirà de la transmutació generalitzada de tots els valors vigents. Les nocions morals de "Bé" i "Mal" com a punts de referència objectius i oposats queden desbordats per la nova realitat. Els vells valors racionals i suprasensibles són substituïts per valors vitals i sensibles

- La moral tradicional, judeocristiana, és una moral de la "renúncia" i els valors de la qual no es troben en esta vida, sinó en un altre món, en el verdader, en el més enllà. Esta moral es dirigix contra els instints vitals, ja que proposa una evasió amb respecte a l'home concret i respecte al món real. En les seues obres Nietzsche pretén analitzar les arrels de què brollen estos conceptes morals negatius. Realitza l'anàlisi del moral entre els grecs i del gir que van sofrint els conceptes morals en la direcció d'allunyar-se d'allò vital del que sorgixen, a partir de Sócratres i Plató. Si entre els primers grecs la virtut era equivalent a la força i "bo" era el noble, el que despreciava la debilitat i la por, a partir de Sòcrates la virtut es convertix en renúncia als plaers, passions, ambicions, i l'únic bé que s'admet és el de la "saviesa". Amb això s'inicia a Grècia la moral de "esclaus", gregària i antivital.

 - Esta nova moral es basa fonamentalment en valors estètics i sensibles, una “moral de      senyors”, deixant de costat totes les preocupacions metafísiques pròpies de la moral cristiana tradicional. Així mateix defén una posició extremadament individualista, enfront del gregarisme de les morals tradicionals. . El superhome defén la desigualtat, la jerarquia, el canvi, l'experiment i el risc enfront de la igualtat, la seguretat, que serien valors propis de la moral del "ramat", una moral d'esclaus, representada fonamentalment pel cristianisme.

       El Superhome és l'home que ha sabut jugar al joc de la vida: crear valors