Contextualización          

F. NIETZSCHE ( 1844 - 1900)

Friedrich Wilhelm Nietzsche nació en 1844 en Röcken, una pequeña ciudad de Prusia. La temprana muerte de su padre, pastor luterano, hace que se  trasladen en 1849 a Naumburgo. Allí vivirá con su madre, su hermana Elisabeth, su abuela  y dos tías, realizando sus primeros estudios en el instituto ("Gymnasium") local, entre 1854 y 1858.

En 1858 ingresa en el internado de Pforta. En esta época se desarrolla su admiración por el genio griego, leyendo sobre todo a Platón y Esquilo, así como por la música y la poesía, siendo un admirador de Hölderlin. Por lo demás, comienzan los problemas de salud de Nietzsche, sufriendo en numerosas ocasiones intensos dolores de cabeza que podían llegar a durar varios días.

En 1864 ingresa en la universidad de Bonn; se traslada a la Universidad de Leipzig en 1865  donde permanecerá hasta 1869. De esa época data su admiración por la música de Wagner y su primer encuentro con el músico. La lectura de Schopenhauer y el abandono definitivo del cristianismo coinciden con su actividad como filólogo, publicando varios trabajos en el "Rheinisches Museum" por los que obtiene un gran prestigio entre los especialistas. En 1869 la Universidad de Basilea le ofrece la cátedra de Filología, ante los informes favorables recibidos por su profesor y antes incluso de haber obtenido el grado de Doctor, cátedra que Nietzsche ocupa en mayo de ese mismo año.

De 1869 a 1879 Nietzsche permanecerá en Basilea, desarrollando su actividad como profesor. La amistad con Wagner se afianza y Nietzsche le visita en numerosas ocasiones en su villa en el lago de Lucerna. En 1872 pública "El origen de la tragedia", obra muy mal recibida en los medios académicos. Por ello, su prestigio entre los filólogos mermará considerablemente.En 1876 comenzará su distanciamiento de Wagner, que culminará poco después en una abierta oposición. Hasta entonces Nietzsche había tomado como referencia el ideal del artista y el genio creador; en los próximos años, aunque de forma provisional, orientará su reflexión hacia el papel de la ciencia, interés que se plasmará en obras como "Humano, demasiado humano" escrita entre los años 1878 y 79.

En 1879, probablemente por problemas de salud, renuncia a su cátedra en la universidad de Basilea, y comienza un período que durará diez años caracterizado por el constante viajar de Nietzsche por Suiza, Italia y Alemania (que sólo visitará ocasionalmente), así como por la efervescencia creativa que le conduce a la elaboración de la mayor parte de su obra. En 1880 reside en Naumburgo, Venecia, Marienbad y Génova.

En 1881 residirá fundamentalmente en Génova y Sils-Maria, pequeña localidad de los Alpes suizos donde Nietzsche intuirá las principales ideas de su filosofía futura, como la del eterno retorno y la de la voluntad de poder. . En 1882  de este período datan algunas de sus obras más significativas, como "La genealogía de la moral", "Así habló Zaratustra" y "Más allá del bien y del mal".

En 1889 su salud, que ya le había dado motivos de preocupación en los años "errantes", empeora bruscamente, comenzando a manifestar síntomas de desequilibrio mental. Trasladado de Turín a Basilea es tratado en la clínica de dicha ciudad, y posteriormente en la de Jena,No obstante su estado empeora de nuevo, instalándose en Naumburgo  Pero ya no se recupera jamás. Morirá en agosto de 1900, habiendo alcanzado una considerable fama y ejerciendo un notable influjo que se dejará sentir en el desarrollo del pensamiento contemporáneo.

 

FILOSOFÍA CONTEMPORÁNEA

Tras la filosofía crítica de Kant el Idealismo alemán se convertirá en la corriente predominante en la Europa continental, a través de Hegel.

El existencialismo de Kierkegaard, tanto como el marxismo (Marx) y el vitalismo de Nietzsche serán, en buena medida, una reacción al Idealismo hegeliano que, en cierto modo, consagra la identificación del yo trascendental kantiano con el Dios del cristianismo.

 En Gran Bretaña, el desarrollo del positivismo utilitarista con Bentham y J.S. Mill se inspira en los principios del empirismo, distinguiéndose del positivismo "idealista" del francés A. Comte; en ambos casos, no obstante, se da una preocupación por los temas sociales y por el bienestar de la humanidad que, aunque en una dirección distinta, compartirán con el marxismo. Por lo demás, el desarrollo de las ciencias y sus continuos éxitos hacen tambalear los cimientos de la filosofía, que se ve sometida a fuertes críticas por parte de los defensores del pensamiento científico, que encuentran en la ciencia el paradigma del conocimiento verdadero.

 Hacia finales del siglo XIX, al desarrollo del historicismo en Alemania, con Dilthey, y del pragmatismo en los Estados Unidos, con Pierce y W. James, hemos de sumar el desarrollo de la fenomenología con Husserl.

Todas estas corrientes tienen su continuidad en el siglo XX, en el que destacarán además los representantes del Filosofía Analítica, como Russell y Witgenstein, del Estructuralismo, como Lévi-Strauss y Foucault, del Existencialismo, como  Heidegger, Sartre y Jaspers, o los de la Escuela de Frankfurt, como Adorno, Horkheimer y Habermas.

La filosofía de Nietzsche:  VITALISMO

La obra de Nietzsche no se deja tratar fácilmente de forma sistemática, pese a los intentos de algunos de sus discípulos por hacerlo así. Nietzsche ha significado cosas distintas según sus distintos intérpretes.

Su misma forma de expresión contribuye a ello, ya que al utilizar preferentemente el aforismo como vehículo de su pensamiento, el carácter metafórico del mismo se presta con frecuencia a distintas interpretaciones. Además, a menudo podemos encontrar en sus obras aforismos contradictorios entre sí, siendo difícil poder determinar cuál de ellos representa su "auténtica" posición sobre el tema tratado, si es que tiene algún sentido ese tipo de pregunta en el conjunto de la obra de Nietzsche.
             - 
La reacción de Marx (1818-1883) contra el idealismo le lleva a rechazar la identificación del sujeto con la conciencia y, manteniéndose dentro de la tradición filosófica que comienza con la modernidad -y que afirma la centralidad del sujeto en el filosofar-, termina por identificar ese sujeto con la acción, con la "praxis" (y más concretamente con la actividad productiva: es en su actividad productiva donde el hombre genera y constituye la realidad, la suya propia y la del mundo que objetivamente transforma y modifica).
              -  Nietzsche dará un paso semejante, alejándose de la identificación del sujeto con la conciencia, pero en otra dirección: en lugar de la actividad productiva postulará la "vida" como factor en torno al que se constituye la realidad. El sujeto es, fundamentalmente vida, y no conciencia, pensamiento.

                              El fenómeno vital pasa así a constituirse en el centro de la reflexión filosófica, ejerciendo una considerable influencia a finales del XIX y durante la primera mitad del siglo XX, aunque con distintas interpretaciones, como las de H. Bergson y Ortega y Gasset (racio-vitalismo), entre otros.

 Por lo que a Nietzsche respecta, la realidad es esencialmente contradictoria, pero interpretará esta contradicción de un modo distinto a como lo habían hecho Hegel (Idealismo) y Marx (materialismo histórico), siguiendo de un modo a veces literal la cosmovisión de Heráclito, aunque trasladada a la referencia de lo vital como único eje interpretativo válido.

 La realidad está sometida al cambio, que está regulado por la lucha de elementos contrarios y abocada a una repetición infinita en el contexto de un ciclo cósmico que la conduce a un eterno retorno, en relación con el que todo alcanza su sentido.

 En esa lucha, la conciencia trata de fijar el movimiento, de anularlo, sustituyendo por conceptos el movimiento real de las cosas, sustituyendo lo vital por una representación de lo vital. Pero toda representación es falsa, en cuanto representación, por lo que la no-vida termina por sustituir a la vida, lo falso a lo verdadero.

Recuperar la verdad, poner de manifiesto la radical prioridad de la vida sobre la conciencia será, en buena medida el proyecto nietzscheano.

 PROYECTO FILOSÓFICO

La filosofía de Nietzsche supondrá un enfrentamiento radical con buena parte de la tradición filosófica occidental, oponiéndose a su dogmatismo, cuya raíz sitúa en Sócrates, Platón y la filosofía cristiana. La distinción y oposición, realizada en sus primeras obras, entre lo apolíneo y lo dionisíaco, le llevará a desarrollar una original interpretación de la historia de la filosofía, según la cual el pensamiento se verá sometido a un alejamiento de la vida, a partir de la reflexión socrática, que le llevará a oponerse a ella, negándola mediante la invención de una realidad trascendente dotada de características de estabilidad e inmutabilidad, justo las contrarias de las que posee la única realidad que conocemos, contradictoria y cambiante.

Los intérpretes del pensamiento de Nietzsche suelen distinguir de modo convencional dos tipos de actitudes intelectuales en él:

A – Una actitud crítica ,  de negación y rechazo destinada a analizar y dinamitar el conjunto de ideas  que constituyen la tradición filosófica y cultural occidental.

 B– Una actitud constructiva, de afirmación en la que Nietzsche se dedica a proponer su alternativa filosófica al pensamiento occidental.

ETAPAS DE SU PENSAMIENTO

Se pueden  distinguir cuatro etapas en el pensamiento de Nietzsche:

                 a)Periodo romántico (Filosofía de la noche):

Se inspira en los presocráticos fundamentalmente  en heráclito y también está influido por Schopenhauer y la música. Su obra fundamental es “El nacimiento de la tragedia” (1871). Aparecen sus dos grandes conceptos: Lo apolíneo y lo dionisiaco; la oposición entre los dos conceptos es lo que define la vida, que se inclina a favor de lo dionisíaco.

 

                 b)Periodo ilustrado o positivista (Filosofía de la mañana):

Adopta una postura positivista para condenar la metafísica (platónica), la religión y el arte. De esta época son sus obras “Humano, demasiado humano” escrita a base de aforismos donde denuncia todos los ideales de la cultura occidental. De esta época son también  “Aurora” “La Gaya ciencia”.

 

                 c)Periodo de Zaratustra (Filosofía del mediodía):

Es el momento de la obra fundamental “Así hablaba Zaratustra” en la cual este personaje representa representa lo dionisíaco y encarna al superhombre.

 

                d)Periodo crítico (Filosofía del atardecer):

Ataca a la cultura occidental (religión, filosofía, moral...) con más violencia y apasionamiento que en la segunda etapa. De esta etapa son obras como: “Más allá del bien y del mal” “Genealogía de la moral” “ Crepúsculo de los ídolos” “El anticristo” “Ecce homo” “La voluntad de poder”.

 

 

Contextualització  

F. NIETZSCHE ( 1844 - 1900)        

Friedrich Wilhelm Nietzsche va nàixer en 1844 en Röcken, una xicoteta ciutat de Prússia. La primerenca mort de son pare, pastor luterà, fa que es traslladen en 1849 a Naumburgo. Allí viurà amb sa mare, la seua germana Elisabeth, la seua iaia i dos ties, realitzant els seus primers estudis en l'institut ("Gymnasium") local, entre 1854 i 1858.

En 1858 ingressa en l'internat de Pforta. En esta època es desenvolupa la seua admiració pel geni grec, llegint sobretot a Plató i Èsquil, així com per la música i la poesia, sent un admirador de Hölderlin. D'altra banda, comencen els problemes de salut de Nietzsche, sofrint en nombroses ocasions intensos dolors de cap que podien arribar a durar diversos dies.

En 1864 ingressa en la universitat de Bonn; es trasllada a la Universitat de Leipzig en 1865 on romandrà fins a 1869. D'eixa època data la seua admiració per la música de Wagner i la seua primera trobada amb el músic. La lectura de Schopenhauer i l'abandó definitiu del cristianisme coincidixen amb la seua activitat com a filòleg, publicant diversos treballs en el "Rheinisches Museum" pels que obté un gran prestigi entre els especialistes. En 1869 la Universitat de Basilea li oferix la càtedra de Filologia, davant dels informes favorables rebuts pel seu professor i abans inclús d'haver obtingut el grau de Doctor, càtedra que Nietzsche ocupa al maig d'eixe mateix any.

De 1869 a 1879 Nietzsche romandrà a Basilea, desenvolupant la seua activitat com a professor. L'amistat amb Wagner es referma i Nietzsche li visita en nombroses ocasions en la seua vila en el llac de Lucerna. En 1872 pública "L'origen de la tragèdia", obra molt mal rebuda en els mitjans acadèmics. Per això, el seu prestigi entre els filòlegs minvarà considerablement.En 1876 començarà el seu distanciament de Wagner, que culminarà poc després en una oberta oposició. Fins llavors Nietzsche havia pres com a referència l'ideal de l'artista i el geni creador; en els pròxims anys, encara que de forma provisional, orientarà la seua reflexió cap al paper de la ciència, interés que es plasmarà en obres com "Humà, massa humà" escrita entre els anys 1878 i 79.

En 1879, probablement per problemes de salut, renúncia a la seua càtedra en la universitat de Basilea, i comença un període que durarà deu anys caracteritzat pel constant viatjar de Nietzsche per Suïssa, Itàlia i Alemanya (que només visitarà ocasionalment), així com per l'efervescència creativa que li conduïx a l'elaboració de la major part de la seua obra. En 1880 residix en Naumburgo, Venècia, Marienbad i Gènova.
En 1881 residirà fonamentalment a Gènova i Sils-Maria, xicoteta localitat dels Alps suïssos on Nietzsche intuirà les principals idees de la seua filosofia futura, com la de l'etern retorn i la de la voluntat de poder. . En 1882 d'este període daten algunes de les seues obres més significatives, com "La genealogia de la moral", "Així va parlar Zaratustra" i "Més enllà del bé i del mal".

En 1889 la seua salut, que ja li havia donat motius de preocupació en els anys "errants", empitjora bruscament, començant a manifestar símptomes de desequilibri mental. Traslladat de Torí a Basilea és tractat en la clínica de la dita ciutat, i posteriorment en la de Jena,No obstant això el seu estat empitjora de nou, instal·lant-se en Naumburgo Però ja no es recupera mai. Morirà a l'agost de 1900, havent aconseguit una considerable fama i exercint un notable influx que es deixarà sentir en el desenrotllament del pensament contemporani.


FILOSOFIA CONTEMPORÀNIA
Després de la filosofia crítica de Kant l'Idealisme alemany es convertirà en el corrent predominant en l'Europa continental, a través d'Hegel.
L'existencialisme de Kierkegaard, tant com el marxisme (Marx) i el vitalisme de Nietzsche seran, en bona mesura, una reacció a l'Idealisme hegelià que, d'alguna manera, consagra la identificació del jo transcendental kantià amb el Déu del cristianisme.
En Gran Bretanya, el desenrotllament del positivisme utilitarista amb Bentham i JS Mill s'inspira en els principis de l'empirisme, distingint-se del positivisme "idealista" del francés A. Comte; en estos dos casos, no obstant això, es dóna una preocupació pels temes socials i pel benestar de la humanitat que, encara que en una direcció distinta, compartiran amb el marxisme. D'altra banda, el desenrotllament de les ciències i els seus continus èxits fan trontollar els fonaments de la filosofia, que es veu sotmesa a forts crítics per part dels defensors del pensament científic, que troben en la ciència el paradigma del coneixement verdader.
Cap a finals del segle XIX, al desenrotllament de l'historicisme a Alemanya, amb Dilthey, i del pragmatisme en els Estats Units, amb Pierce i W. James, hem de sumar el desenrotllament de la fenomenologia amb Husserl.
Tots estos corrents tenen la seua continuïtat en el segle XX, en el que destacaran a més els representants del Filosofia Analítica, com Russell i Witgenstein, de l'Estructuralisme, com Lévi-Strauss i Foucault, de l'Existencialisme, com Heidegger, Sartre i Jaspers, o els de l'Escola de Frankfurt, com a Adorn, Horkheimer i Habermas.


La filosofia de Nietzsche: VITALISME
L'obra de Nietzsche no es deixa tractar fàcilment de forma sistemàtica, a pesar dels intents d'alguns dels seus deixebles per fer-ho així. Nietzsche hi ha significat coses distintes segons els seus distints intèrprets.
La seua mateixa forma d'expressió contribuïx a això, ja que a l'utilitzar preferentment l'aforisme com a vehicle del seu pensament, el caràcter metafòric d'este se presta amb freqüència a distintes interpretacions. A més, sovint podem trobar en les seues obres aforismes contradictoris entre si, sent difícil poder determinar quin d'ells representa la seua "autèntica" posició sobre el tema tractat, si és que té algun sentit eixe tipus de pregunta en el conjunt de l'obra de Nietzsche.


- La reacció de Marx (1818-1883) contra l'idealisme li porta a rebutjar la identificació del subjecte amb la consciència i, mantenint-se dins de la tradició filosòfica que comença amb la modernitat -i que afirma la centralidad del subjecte en el filosofar-, acaba per identificar eixe subjecte amb l'acció, amb la "praxi" (i més concretament amb l'activitat productiva: és en la seua activitat productiva on l'home genera i constituïx la realitat, la seua pròpia i la del món que objectivament transforma i modifica).
- Nietzsche donarà un pas semblant, allunyant-se de la identificació del subjecte amb la consciència, però en una altra direcció: en compte de l'activitat productiva postularà la "vida" com a factor entorn del que es constituïx la realitat. El subjecte és, fonamentalment vida, i no consciència, pensament.

El fenomen vital passa així a constituir-se en el centre de la reflexió filosòfica, exercint una considerable influència a finals del XIX i durant la primera mitat del segle XX, encara que amb distintes interpretacions, com les de H. Bergson i Ortega i Gasset (racio-vitalismo), entre altres.


Pel que a Nietzsche respecta, la realitat és essencialment contradictòria, però interpretarà esta contradicció d'una manera distint de com ho havien fet Hegel (Idealisme) i Marx (materialisme històric), seguint d'una manera a vegades literal la cosmovisió d'Heràclit, encara que traslladada a la referència d'allò vital com a únic eix interpretatiu vàlid.


La realitat està sotmesa al canvi, que està regulat per la lluita d'elements contraris i abocada a una repetició infinita en el context d'un cicle còsmic que la conduïx a un etern retorn, en relació amb què tot aconseguix el seu sentit.
En eixa lluita, la consciència tracta de fixar el moviment, d'anul·lar-ho, substituint per conceptes el moviment real de les coses, substituint allò vital per una representació d'allò vital. Però tota representació és falsa, en quant representació, per la qual cosa la no-vida acaba per substituir a la vida, la falsedat a la veritat.


Recuperar la veritat, posar de manifest la radical prioritat de la vida sobre la consciència serà, en bona mesura el projecte nietzscheià.


PROJECTE FILOSÒFIC
La filosofia de Nietzsche suposarà un enfrontament radical amb bona part de la tradició filosòfica occidental, oposant-se al seu dogmatisme, l'arrel del qual situa en Sòcrates, Plató i la filosofia cristiana. La distinció i oposició, realitzada en les seues primeres obres, entre l'apol·lini i allò dionisíac, li portarà a desenrotllar una original interpretació de la història de la filosofia, segons la qual el pensament es vorà sotmés a un allunyament de la vida, a partir de la reflexió socràtica, que li portarà a oposar-se a ella, negant-la per mitjà de la invenció d'una realitat transcendent dotada de característiques d'estabilitat i immutabilitat, just les contràries de què posseïx l'única realitat que coneixem, contradictòria i canviant.


Els intèrprets del pensament de Nietzsche solen distingir de mode convencional dos tipus d'actituds intel·lectuals en ell:


A – Una actitud crítica , de negació i rebuig destinada a analitzar i dinamitar el conjunt d'idees que constituïxen la tradició filosòfica i cultural occidental.
B– Una actitud constructiva, d'afirmació en què Nietzsche es dedica a proposar la seua alternativa filosòfica al pensament occidental.


ETAPES DEL SEU PENSAMENT
Es poden distingir quatre etapes en el pensament de Nietzsche:


a)Període romàntic (Filosofia de la nit):
S'inspira en els presocràtics fonamentalment en heràclit i també està influït per Schopenhauer i la música. La seua obra fonamental és “El naixement de la tragèdia” (1871). Apareixen els seus dos grans conceptes: L'apol·lini i allò dionisíac; l'oposició entre els dos conceptes és el que definix la vida, que s'inclina a favor d'allò dionisíac.


b)Període il·lustrat o positivista (Filosofia del matí):
Adopta una postura positivista per a condemnar la metafísica (platònica), la religió i l'art. D'esta època són les seues obres “Humà, massa humà” escrita a base d'aforismes on denúncia tots els ideals de la cultura occidental. D'esta època són també “Aurora” “La Gaia ciència”.


c)Període de Zaratustra (Filosofia del migdia):
És el moment de l'obra fonamental “Així parlava Zaratustra” en la qual este personatge representa representa allò dionisíac i encarna el superhome.


d)Període crític (Filosofia del capvespre):
Ataca a la cultura occidental (religió, filosofia, moral...) amb més violència i apassionament que en la segona etapa. D'esta etapa són obres com: “Més enllà del bé i del mal” “Genealogia de la moral” “ Crepuscle dels ídols” “L'anticrist” “Eccehomo” “La voluntat de poder”.