FILOSOFIA DE DESCARTESApuntes
EL MÈTODE I LES SEUES REGLES




Descartes definix el Mètode com un conjunt de regles certes i fàcils que permeten a què les observe exactament no prendre mai els fals per verdader i viceversa.
Eixes regles es reduïxen, segons Descartes, a quatre: Evidència, Anàlisi, Síntesi i Enumeració.


1.     REGLA DE L'EVIDÈNCIA: No admetre mai com a verdadera cap cosa sense conéixer amb evidència que ho és, és a dir, evitar la precipitació i la prevenció, i no comprendre, en els juís, ni més menys que el que se present al meu esperit tan clara i distintament que no tinga motiu per a posar-los en dubte.

COMENTARI: Esta regla fa referència a l'evidència com a criteri de veritat. Les condicions que permeten que l'evidència puga aconseguir-se són les següents:
 Claredat i distinció: Descartes afirma que un coneixement clar és aquell que es presenta d'una manera manifest a un esperit clar. Per la seua banda, un coneixement distint és aquell que és tan precís i tan diferent dels altres que comprén realment allò essencial.

2.     REGLA DE L'ANÀLISI:dividir cada una de les dificultats en tantes parts com fóra possible i en quantes requerira una millor solució.

COMENTARI:Les dificultats (questiones) de les que parla esta regla es referixen al fet que un discurs es troba constituït per un conjunt de qüestions (dificultats) on pot estar mesclat la veritat amb la falsedat. Es tractaria, per tant, de dividir (analitzar) eixes qüestions amb l'objectiu d'aconseguir els seus elements simples i evidents.Tals elements simples haurien de ser captats a  través de la intuïció.
Els elements simples són els elements últims a què s'arriba a través d'un procés d'anàlisi (divisió). Així, per exemple, en l'anàlisi d'allò corporal, Descartes, arribarà a descobrir com a elements simples, i essencials dels cossos: l'extensió, la figura i el moviment. Per la seua banda, en l'anàlisi de l'esperit, Descartes, descobrirà com a elements simples d'este: el voler, el dubtar, el pensar.
Per la seua banda, la intuïció és un mecanisme que utilitza la ment per a aconseguir un coneixement evident. El coneixement és quelcom immediat, és a dir, no necessita cap mediació per a saber que la seua certesa és quelcom evident. Quan, més endavant, Descartes, arriba a descobrir el cógito, com una veritat evident, afirmarà que té certesa d'això no a partir d'un raonament complex i mediatitzat per multitud de premisses, sinó d'una manera intuïtiu, és a dir, com quelcom del que sap la seua evidència d'una forma immediata.

3.     REGLA DE SÍNTESI: conduir ordenadament els meus pensaments, començant pels més simples per a anar ascendint, com per graus, fins al coneixement dels més complexos.

COMENTARI: esta regla és un complement clar de la regla anterior. DesPerquè d'haver arribat als elements simples, segurs i evidents, es tractaria de construir un edifici de coneixements cada vegada més complexos, és a dir, d'ascendir, sobre la base d'allò evident, cap a un altre tipus de coneixements. En la pràctica de la filosofia cartesiana pot percebre's l'aplicació d'esta regla des del moment en què, desperquè d'haver descobert com evident la certesa del cógito, començarà a ascendir cap a coneixements més complexos com, per exemple, seran les proves de l'existència de Déu i la desaparició del dubte sobre les coses materials

4.     REGLA DE L'ENUMERACIÓ:fer enumeracions tan completes i revisions tan       generals fins a estar segurs de no ometre res.

COMENTARI: en esta regla pot observar-se l'obsessió de Descartes per aconseguir un mètode segur i indubitable sobre el qual poder assentar coneixements segurs i fiables.


EL DUBTE METÒDIC

Descartes diferència entre dubte real i dubte metòdic. La primera és el dubte de l'escèptic que només dubte per dubtar. Descartes rebutja este tipus de dubte. La segona és el dubte d'investigador que la utilitza, com a mètode, amb l'objecte d'intentar averigüar si, a partir de tal dubte, seriosa possible aconseguir algun tipus de veritat que siga indubitable. Este és el tipus de dubte que utilitza Descartes.
Descartes assenyala que el dubte que ell utilitza té les següents característiques:


1.     Metòdica: És a dir, el dubte és un mig que Descartes utilitza amb l'objectiu d'aconseguir algun tipus de certesa que siga indubitable.
2.     Universal: El dubte ha de ser aplicada a tota proposició sobre la qual càpia la més mínima interrogació.
3.     Provisional: El dubte ha de ser abandonada des del moment en què arribe a descobrir-se algun tipus de veritat que siga absolutament indubitable.
4.     Teorética: El dubte no ha d'estendre's a la conducta. En el terreny de la moral estem obligats, segons Descartes, a seguir proposicions encara que es manifesten únicament com probable.


Després d'haver assenyalat que el seu dubte és metòdic, Descartes, passa a exposar les raons que li van portar a plantejar la mateixa com quelcom universal
 En la descripció que Descartes du a terme d'estes raons, seria de destacar el següent:


·      Dubte dels sentits
Descartes comença aplicant el dubte a tot allò que ha deprés a través dels sentits. I és, afirma Descartes, que tinc experiència que els sentits m'han enganyat multitud de vegades i no és convenient confiar en algú que ens haja enganyat encara que haguera sigut una sola vegada. Per consegüent, Descartes, situa dins de l'àmbit del dubte, tot allò que hem deprés a través dels sentits.
·      Hipòtesi del son
Descartes posa també en dubte la informació dels sentits interns. Com si no haguera somiat el mateix, afirma Descartes. És a dir, utilitza com a argument per a dubtar també de quelcom que pareix evident (com, per exemple, que estic veient les meues mans) el món dels sons. És evident que també he somiat que estava contemplant les meues mans i que estava llegint un llibre davant del foc. Quin dels dos món és el verdader? El de la vigília? El dels sons? És evident, reconeix Descartes, que estos dos mons són diferents i sóc conscient d'això. Descartes, es cuida d'assenyalar que no confon el món dels sons amb els de la vigília. Però el problema no és eixe. La qüestió que li fa plantejar l'aplicació del dubte, inclús al que els sentits nos mostren com evident, té la seua base en què, des d'un punt de vista epistemològic, no veu clar perquè és més verdader el món de la vigília que el món dels sons. No és, per tant, un problema de diferenciació de mons (Descartes afirma que no confon la vigília amb els sons) sinó un problema referit a la veritat d'eixos mons. Com no tinc clar, assenyala Descartes, per què la veritat pertany al món de la vigília i la falsedat al món dels sons
·      Hipòtesi del Geni Maligne o Déu Enganyador
Les veritats de la matemàtica són també dubtoses, segons Descartes, ja que és possible que existisca, per damunt del meu, un geni astut i maligne, d'extremada astúcia i poder, que em porta a equivocar-me inclús ací. Per tant, les veritats intel·ligibles, pertanyents al món de la matemàtica, són situades també per Descartes en l'àmbit del dubte.
En definitiva, el dubte cartesià és universal: situa com dubtós tot el que hem deprés pels sentits, tant a nivell extern com a nivell intern, i, a més situa també com dubitable totes allò referent a les preteses veritats intel·ligibles. I afirma estar disposat a romandre en este estat de dubte fins que no haja aconseguit algun tipus de veritat que siga absolutament indubitable.


DESAPARICIÓ DEL DUBTE METÒDIC

El dubte metòdic cartesià desapareix des del moment en què, Descartes, establix com a principi indubitable el que denomina com cógito, ergo sum (pinso, després sóc (existisc). Sobre esta proposició és necessari entendre el següent:

1.     Segons Descartes la proposició: pinso, després existisc, és quelcom sobre la qual cosa és impossible dubtar. I és que puc dubtar sobre qualsevol tipus de veritat referida a allò que s'ha deprés a través dels sentits i, inclús, a allò que s'ha deprés a través de la raó (matemàtiques) a partir de la hipòtesi del geni maligne; però del que no puc dubtar és que pinso, és a dir, que tinc pensaments ja que el mateix fet de dubtar implicar el caldre pensar.

2.     El descobriment del cógito només establix com quelcom indubitable, segons Descartes, que ell és una substància pensant, és a dir, algú que (encara sense saber totalment qui és) té pensaments. Sobre la veracitat d'eixe principi, és a dir, que existim com algú que té pensaments és quelcom sobre el que no es pot dubtar

3.     Al mateix temps, la proposició: cógito, ergo sum, no és el fruit d'un raonament sinó el producte d'una intuïció. Segons Descartes, no cal dur a terme un raonament complex per a poder vore amb claredat que tenim pensaments, que existim com a subjectes pensants. Això és quelcom que es veu de mode immediat.

En definitiva l'existència del cógito únicament és aplicable, segons Descartes, a l'existència del pensament. Sobre els objectes de tal pensament continua present el dubte. De totes maneres, per a Descartes, el pensament abraça no sols el pur pensar sinó també el sentir, voler, imaginar, concebuts, clar està, com a facultats o modes del pensar i existint independentment dels seus objectes.
Descobert el principi indubitable del cógito, Descartes, establix com un altre principi necessari el que denomina com a criteri general de certesa. Este nou principi establix que s'accepta com a regla general que aquelles coses que es conceben de forma clara i distinta són totes verdaderes.
És evident que, de moment, només una: som substàncies pensants.
Descartes desemboca en el solipsismo (només estem segurs de l'existència del Jo); per a eixir d'ell intenta, a partir de la certesa del cógito, demostrar la veracitat de les coses que són distintes al Jo : Descartes ha d'obrir-se del jo a les coses mai de les coses al jo. I és que no pot oblidar-se que sobre l'existència de les coses mai podríem tindre un verdader coneixement. Part únicament de la certesa del subjecte (idealisme).

SOBRE LES IDEES

Per a poder dir quelcom sobre les coses que són diferents al jo ( pensament ), Descartes, es veu obligat a partir d'eixe mateix jo o pensament, ja que únicament està segur de la certesa de si mateix existint com tal pensament.
 Les idees com a imatges de les coses poden ser, segons Descartes, de tres tipus.


1.     Idees innates: representen la facultat natural que nos pemite agarrar el que són les coses, la qual cosa és la veritat i el que és pensament.
2.     Idees adventícies (adventum): són aquelles que procedixen de fora i que són externes al subjecte.
3.     Idees factícies: són aquelles inventades o fingides per un mateix.

Doncs bé, a partir d'ara, Descartes es proposa repassar  les idees que existixen en ell mateix i intentar averigüar si  ell mateix podria ser la causa de tals idees.
Per a dur a terme esta investigació, Descartes, afirma que, analitzant les seues idees, es troba amb diferents tipus:
1.     Una classe d'eixes idees es referixen a les coses corpòries. (adventícies)
2.     Una altra classe d'idees es referixen als àngels i a altres hòmens semblants a mi. (factícies)
3.     Una altra classe d'idees es referix a un ser infinit (Déu) (Innates)

Doncs bé, Descartes, se pregunta: Podria ser jo mateix la causa de tals idees? La seua resposta es pot resumir del mode següent:
1.     Pel que es referix a les idees que es referixen a les coses corpòries, no és absurd suposar que jo mateix poguera ser la causa de tals idees, que jo, en quant substància, sóc la causa d'idees que es referixen a altres substàncies

2.     Pel que es referix a les idees que representen els àngels i a altres hòmens semblants a mon, no seria tampoc absurd suposar, segons Descartes, que jo mateix poguera ser la causa. Jo mateix podria ser la causa d'idees que representaren altres hòmens a partir de la idea que tinc del meu mateix com a home, i això encara que no existira cap home en el món a què poguera vore. Pel que es referix a les idees que representen els àngels, també podria ser jo mateix la causa de tal idea. Doncs bé, un mateix, segons Descartes, podria crear una idea d'este tipus a partir de la idea que tenim de nosaltres mateixos com susbtancias pensants (formal) però finita (creada) i de la idea que tenim de Déu com una realitat immortal.

3.     Pel que es referix a la idea de Déu no resulta res clar que un mateix poguera ser la causa de tal idea. I és que en la idea de Déu no únicament està present la substància (com succeïx amb un mateix i amb les coses) sinó també la idea d'una substància infinita, eterna, totpoderosa. Podria ser jo (substància finita) la causa d'una idea que representa una substància infinita?



SOBRE LA IDEA DE DÉU

En relació a la idea de Déu, Descartes, es planteja la qüestió següent:


ARGUMENT DE LA CAUSALITAT EFICIENT
Puc se jo mateix la causa de la idea de Déu en mi?
 Doncs bé, si jo, com a substància finita, fora la causa de la idea d'una substància infinita, llavors el menys perfecte seria causa d'una idea més perfecta, i això seria, segons Descartes, quelcom inadmissible. En definitiva, pareix que ens hem trobat amb un tipus d'idea, sobre la qual, un mateix no podria ser la causa.
Ara bé, encara que jo mateix, afirma Descartes, no puga ser la causa de la idea de Déu, la qual cosa és evident és que tal idea existix en mi. D'on correspon? Qui és la causa de tal idea? La resposta de Descartes és clara: com és impossible que quelcom finit (jo mateix) siga la causa d'una idea infinita, és necessari concloure no sols que jo no puc ser la causa, sinó també que ha d'existir un ser infinit que l'ha posat en mi. Eixe ser infinit és Déu. Per tant, Déu existix

ARGUMENT ONTOLÓGICO.
La  prova cartesiana sobre l'existència de Déu  que es denomina argument ontológico té l'estructura següent:
·      De la mateixa manera, afirma Descartes, que percep de mode evident que la figura forma part, per exemple, de la naturalesa d'un triangle; percep també, de forma clara i distinta, que existix en mi, la idea d'un ser absolutament perfecte, al qual ha de pertànyer, també per naturalesa, l'existència.
·      Ara bé, hi ha una dificultat al que s'ha dit anteriorment: tal dificultat ve donada per l'evidència que l'existència pot separar-se de l'essència, és a dir, del fet de pensar en quelcom com necessari, no implica necessàriament que eixe quelcom existisca. En definitiva, segons Descartes, essència i existència no s'identifiquen. Pareix com si  ací, Descartes, tinguera en ment les objecciones de Tomás d'Aquino a l'argument ontológico de Sant Anselm.
·      Que essència i existència no coincidixen necessàriament pot vore's clarament en el fet que perquè tinguem la idea de triangle (essència), això no vol dir que existisquen triangles en el món; o perquè pensem que una muntanya sempre va acompanyat d'una vall, no se seguix que existisquen muntanyes o valls. El pensament, afirma Descartes, no imposa cap necessitat a les coses.
·      Ara bé, encara que de la idea de  triangle no se seguisca necessàriament que este existisca, la qual cosa si se seguix necessàriament és que té tres costats. I encara que del fet de no poder pensar una muntanya sense vall, no se seguix la seua existència, la qual cosa si se seguix necessàriament  és que no pot pensar-se logicamente l'un separat de l'altre.
Doncs bé, de la mateixa manera que repugna a la lògica el pensar en un triangle que no tinga tres costats, així també repugna a la ment dir que es posseïx la idea d'un ser absolutament perfecte i dir que tal ser no existix. És a dir, de la mateixa manera que no seria contradictori dir que el triangle existix, però si ho seria afirmar que no té tres costats; també seria contradictori dir que tenim la idea d'un ser perfecte i no concloure la seua existència.


DÉU GARANTIA DE VERITAT

Demostrada, de mode irrefutable, segons Descartes, l'existència de Déu, tant a través de les dos proves causals ( 1r relació causa-efecte 2n subordinació de l'efecte a la causa)  com de l'argument ontológico, afirma, ara, que seria lògic concloure (a més de la certesa de l'existència de Déu) sobre la certesa de les altres coses
A partir d'ara, Déu, es convertix, per a Descartes, en el geni benigne que nos  garantix la veracitat d'allò evident. Només he de saber, afirma Descartes, que allò que una vegada he vist amb claredat i distinció, encara que puguen sorgir dubtes posteriorment, continua sent clar i distint perquè Déu no és enganyador
CERCLE VICIÓS

Descartes finalitza la 5a meditació metafísica, on tràfic sobre l'argument ontológico, demostratiu de l'existència de Déu, amb un text de què se li acusa d'haver caigut en un cercle viciós. El text diu així:



Per tant, veig que la certesa i la veritat de tota ciència depenen tan sols del coneixement de Déu, de manera que res podria conéixer perfectament abans que ho haguera conegut a Ell.

L'acusació, que se li fa a Descartes, d'haver caigut en un cercle viciós podria resumir-se així:



 Per a arribar a la conclusió que Déu és la garantia de tota veritat, he hagut de partir de la certesa del cógito; ara bé, al mateix temps, no puc tindre certesa del cógito, llevat que perceba la idea de Déu en mi com existent i garant de tota classe de veritat.

 

SOBRE L'EXISTÈNCIA DE LES COSES MATERIALS
Es reposa la realitat que havia sigut eliminada epistemològicament pel dubte metòdic, i és una realitat que té  com a estructura, tres esferes o àmbits formats per dos tipus de substàncies:
1.     Substància Infinita o Déu : substància és una cosa que existix de tal manera que no necessita cap     altra cosa per a existir
2.     Substàncies Finites : són dos independents i autònomes entre si
                     - substància pensant o jo o ànima:el pensament és l'atribut de l'ànima  “cap cogitans”. Els modes del pensament  són jutjar, raonar, sentir, imaginar,voler      
                     - substància extensa o cos: L'atribut del cos és l'extensió, “cap extesa”. Els modes del  cos són la figura i el moviment.
      
A partir d'este dualisme interpreta al ser humà en termes de cos i ànima, dualisme antropològic. El pensament és diferent del cos. El pensament (ànima) pot existir sense el cos.
És una realitat no immediata sinó deduïda.
A partir d'ací pot començar a desenrotllar l'àmbit de la Física i altres tipus de saberes.

 

 

 

 

 

ÈTICA PROVISIONAL: ciència moral.
EXPLICACIÓ   I  LECTURA DEL CAPITULE 3 DEL  Discurs Del mètode

Descartes no té una filosofia moral o ètica excessivament elaborades. En el Discurs del Mètode ens proveïx, més prompte, d'unes normes morals o màximes de comportament que suggerixen que va seguir les opinions comunament acceptades en este àmbit. Encara així, en relació amb la qüestió epistemològica, cal ressenyar que Descartes va pensar que les regles del mètode haurien de poder-se també aplicar a la moral. Així, en la part I del Discurs ens diu que tenia “extremat desig de deprendre a distingir la veritat de la falsedat, per a vore clar en les meues accions i caminar amb seguretat en esta vida”.

-Aplicar el mètode a la moral:
La referència a la filosofia de l'acció (ètica) i la seua interrelació amb la veritat i la falsedat (epistemologia) suggerix que el pensament de Descartes presenta una arrel comuna a qualsevol àmbit del coneixement. La confiança en un mètode o sistema racional d'investigació, conduït segons regles simples i inspirat en els procediments algebraico-geomètrics hi hauria, segons Descartes, de proporcionar bons fruits en qualsevol disciplina, de manera que no hi hauria “(coses) tan allunyades a les que no s'arriben, ni tan amagades que no es descobrisquen”.
Altres afirmacions de Descartes proven que l'autor prentendía utilitzar en les qüestions morals el mètode analiticodeductiu per ell proposat. Al final de la part II del Discurs llegim que atés que el mètode no ho hi havia “subjectat a cap matèria en particular, em prometia aplicar-ho tan útilment a les dificultats d'altres ciències com ho havia fet a les de l'àlgebra”. Entre estes “altres” ciències es troba, sens dubte, la ciència del comportament subjecte a valors, açò és, la moral.
D'altra banda, sabem que Descartes tenia en projecte escometre una investigació sistemàtica sobre l'ètica, segons el mètode. Este projecte va ser diferit durant la seua vida i, encara que abans de morir va publicar Les passions de l'ànima obra en què analitzava en detall l'afectació de la raó pels sentits i les passions, l'objectiu de desenrotllar una moral “definitiva” sobre bases analítiques va quedar inconclús.
La importància que, a pesar de tot, la moral té per a Descartes queda de manifest en la seua concepció de la llibertat. La llibertat, idea rectora en l'àmbit moral, és una idea innata, segons Descartes, i, a més, probablement la més important de totes, perquè és el reflex del sotmetiment del cos a l'ànima, de les passions irracionals i involuntàries a la voluntat del subjecte (i recordem la que voluntat és l'altra gran facultat de la Raó, al costat de l'enteniment).

-Les causes del pecat i l'error: la llibertat moral i epistemològica
Si Déu garantix que allò que concep clara i distintament és veritat, d'on correspon l'error? Pel només enteniment (facultat de conéixer) no afirme ni negue cap cosa; en este sentit no hi ha en ell error. L'enteniment, encara que limitat i poc extens, no és la causa. Tampoc la voluntat o llibertat d'arbitrio (facultat d'elegir) ho és, ja que en si mateixa és el que més m'aproxima a Déu, perquè no està limitada. A l'hora d'elegir el que l'enteniment ens proposa, la voluntat no se sent constreta per cap força exterior. Si que es dóna força interior, perquè la llibertat no implica indiferència, al contrari, com més propenge a una de les possibilitats que em presenta l'enteniment, més lliurement la trie. L'error apareix quan la meua voluntat es determina (a actuar, a afirmar o a negar) sense que l'enteniment ho conceba clara i distintament.
Sent la voluntat més àmplia que l'enteniment no la continc dins dels mateixos límits que este, sinó que estenc també a les coses que no entenc, i, sent indiferent a estes, s'extravia amb facilitat, i tria el mal en vegada del bé, o la falsedat en comptes de la veritat. I això fa que m'enganye i peque. (Meditacions Metafísiques)

-Principis ètics en descartes
Hi ha tres màximes per a ser feliços:
- Conformisme social, se dòcils a les lleis, costums i usos del nostre país.
- Tindre voluntat, ànim constant, sempre en la mateixa direcció.
- Moderació dels desitjos, prudents, contindre'ns i no canviar l'orde del món.

                    Es recolza en el fonament que l'ètica té dos principis, un del ser diví, en el que Déu és bo i per tant hem de confiar que tot el que ens ocorre és bo; i d'altra banda la condició humana, que està determinada per la cap cogitans, sent el millor, tindre-la separada de la cap extensa. Però hi ha un terreny el de les passions que és compartit per ambdós, a l'ànima perquè és conscient i al cos perquè provoca un moviment. Les passions són bones si jo les sotmet, per això la moderació dels desitjos. La indecisió ve de les passions, per la qual cosa cal ser decidit i no vacil·lar
              Presa en el seu conjunt, la moral provisional de Descartes no aporta cap ingredient nou al tractament de les qüestions morals en l'època. El seu moral és partícip d'idees aristotèliques, socràtiques i estoiques, i en general, respira moderació, conservadorisme i intel·lectualisme. Descartes es cuida de presentar-se com un ciutadà “mig” de conducta irreprotxable, adaptada a les convencions vigents entre els seus conciutadans. Analitzades breument, les màximes de la moral provisional de Descartes són les següents:

  1. Obeir les lleis i els costums del meu propi país, conservant amb constància la religió en què Déu m'ha donat la gràcia de ser instruït des de la meua infància, i regint-me en tot el altres d'acord amb les opinions més moderades i més allunyades de l'excés que anaren aprovades comunmente en la pràctica pels més sensats d'aquells amb els que hauria de viure”.

En esta màxima, Descartes expressa amb claredat els mencionats convencionalisme i moderació. Advoca per conductes allunyades dels excessos, recordant la teoria del just mig d'Aristòtil, i proposa actuar segons les normes dels “mes sensats”, als que pot interpretar-se com els de millor juí. Descartes tracta de passar per un ciutadà model, creient per damunt de tot, i incapaç de posar en qüestió l'orde establit. En la desaprovació de les conductes extremes, no obstant, deixa caure una idea potser un tant molesta per a la mentalitat oficial de l'època: considera un excés els vots religiosos (pobresa, castedat i obediència), ja que suposen compromisos que en el moment d'adquirir-se, i al ser per a tota la vida, no tenen en compte que no hi ha “en el món cap cosa que romanga sempre en el mateix estat”.

                  2. “Ser en les meues accions el més ferm i el més resolt que poguera, i no seguir amb menys constància les opinions més dubtoses una vegada que m'haguera determinat, que si hagueren sigut molt segures”.
Esta “constància” en el comportament recorda als estoics i és una prova de la diferència que Descartes troba entre les qüestions epistemològica i les morals. En estes últimes ha d'actuar-se comunament de mode ràpid, sense tindre tota la informació o la garantia d'encertar. En les qüestions científiques, en canvi, l'enteniment medita amb atenció totes els seus proves. Descartes utilitza la metàfora d'un bosc en què ens hem perdut per a explicar esta màxima. No hem de vagar d'un lloc a un altre, o detindre'ns, o rectificar constantment el nostre criteri, sinó que, una vegada resolts a caminar en una direcció, fer-ho sempre així a pesar de les dificultats. Açò significa que “ja que sovint les accions de la vida no admeten cap demora, és una veritat molt certa que, quan no està en el nostre poder discernir les millors opinions, hem de seguir les més probable”.


                  3. “Procurar sempre véncer-me a mi mateix abans que a la fortuna i modificar els meus desitjos abans que l'orde del món”.
Esta màxima és radicalment estoica, i es basa en la idea que “no hi ha res a estiga enterament en el nostre poder sinó els nostres pensaments”. Descartes es presenta com un home disposat a canviar interiorment abans que a promoure un canvi (i molt menys violent) en els usos i normes habituals en la societat en què viu. Es cuida moltíssim d'aparéixer com un revolucionari o pertorbador de l'orde. Menciona implícitament Sèneca (estoic) a l'afirmar que és més feliç qui sap controlar el que desitja que qui viu constantment pendent de desitjos que no depenen d'ell. Així, autènticament savi és qui fa d'esta màxima una guia moral. Tal actitud, reconeix Descartes, exigix una “meditació freqüentment reiterada per a acostumar-se a mirar amb este caire totes les coses”.


                   4. Com a conclusió d'esta moral, Descartes proposa cultivar la raó per damunt de tot i deprendre constantment. Este intel·lectualisme moral és herència de Sòcrates. És la raó les que dóna la mesura del bé i del mal. En les seues paraules: “vaig pensar que no podia fer res millor que emprar tota la meua vida a cultivar la meua raó i avançar, tant com poguera, en el coneixement de la veritat, seguint el mètode que m'havia prescrit”.
El socratismo cartesià aconseguix el seu zenit és l'afirmació que el bon juí d'una raó instruïda i educada serà la millor garantia de les bones obres i de l'elecció del camí correcte: “és prou jutjar bé per a obrar bé, i jutjar el millor que es puga, per a obrar també tot el millor que es puga, és a dir, per a adquirir totes les virtuts(…) que poden aconseguir-se”.


 La moral provisional és, llavors, l'art de viure feliç, a pesar dels dubtes que persistixen en el nostre juí sobre les coses. El conformisme social, la constància en la voluntat, la moderació en els desitjos, la recerca de la veritat, són regles d'una saviesa que, en definitiva, roman independent dels contrastos i conflictes de les opinions especulatives.
D'altra banda si l'error i el pecat provenen de la decisió de la voluntat sobre allò que l'enteniment no concep clarament i distintament, la labor moral de l'home consistirà a sotmetre esta voluntat il·limitada als límits del que l'enteniment concep amb certesa. On el coneixement evident li mostra el bé, la voluntat no pot aspirar a una altra cosa que a eixe bé present. La voluntat només conserva la supremacia sobre les representacions confuses, no enfront d'allò que s'ha conegut de mode clar i distint (la verdadera llibertat té lloc allí on la voluntat es deixa determinar per l'intel·lecte, pels seus coneixements clars i distints). La teoria cartesiana de l'acció moral és així una continuació de l'ètica socràtica i estoica. El coneixement intel·lectual, de la raó i la voluntat sobre els impulsos i les passions sensibles. D'esta forma, al costat del voluntarisme de la teoria del juí i l'error, apareix en conclusió una ètica intel·lectualista.